dissabte, 5 / juliol / 2008

La Roda de la Incomprensió


Endebades busques tangibles on tot és massa obscur per comprendre. T’adones que la derrota està al caure, però encara et queden uns darrers espasmes de resistència trencadissa. Massa fràgil, massa insegura. A vegades tens la temptació de projectar un crit definitiu, però el camí de la cova segellada a l’edèn descobert és un barranc de falses clarianes, de precipicis traidors. El crit es desglaça en un pou de silenci enterrat.
T’aixeques, amb el cos tendre, però el desig gastat; i calles. Callar és el gran osasi dels perdedors. Com la pluja fina, que esquerda, però no mulla. Callem per la por a la llum que descobreix, per la por a la incertesa del judici terminal.

Endebades busques raons on la incomprensió abriga el misteri. I prefereixes això, que el misteri faci el seu recorregut sense obstacles ni desordres. Com una roda que llisca per l’asfalt sense deixar rastre. I callles, sense més ni menys, escopint buidors; perquè callar et deixa orfe de compromisos.
I buit de veritats.

diumenge, 27 / abril / 2008

Discurs de presentació del llibre


El dia més important de la meva vida, és fruït quasi d’un joc literari, diria jo. Amb les proporcions que el format del premi em permetia, vaig intentar dibuixar un teixit argumental que anés conduint al lector cap a un final evident. Una evidència que porgressivament es va fent més clara. Tot això per tal que el lector es trobi amb una sorpresa com a desenllaç.

Es tracta d’un dia, d’un dia molt important, el més important de la vida, amb flashos retrospectius a altres dies memorables del personatge. Tot amanitzat amb una gran dosi d’ironia. L’ironia és un element essencial d’aquesta obra, arribant fins i tot a ridiculitzar aquells moments de la vida personal que la societat tradicionalment dota d’un valor i d’una importancia cabdal, i al meu parer desmesurada. En el text es denota el meu punt innerent de rebeldia, i de disconformitat amb certs valors i cànons socials.
I tot i que le personatge és de ficció, com també ho és la història, m’hi sento un tant identificat. Tenim certs punts en comú. De fet, alguns molt bons amics que em coneixen, m’han comentat que per ells el final no ha estat tan inesperat com jo pretenia que fos.

Em vaig presentar al premi literari, tot i que inicialment, malgrat conèixer-lo, no en tenia la intenció. Haig d’agrair a l’Anna Mas, que treballa a l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Granollers, que em donés l’empenta per fer-ho. No ho sé, potser com que treballa a Cultura, que és qui organitza el premi, potser li hauria d’agrair alguna cosa més. Tot i que ella m’ha confessat que no va tenir res a veure amb la decisió del jurat.

Ser seleccionat amb un Certamen d’aquestes característiques i veure la teva obra publicada és un plaer i una satisfacció majúscules. Com, també és una enorme satisfacció poder-lo presentar davant de tanta gent coneguda i que aprecies. Això potser fins i tot és més plaent que el premi en si mateix.

Escric per passió i moltes vegades per necessitat. És un hàbit adquirit de fa molts anys, i que tot i que ho faig amb intermitència, amb llargues pauses i silencis, no l’he abandonat mai. Per mi, endinsar-me en el paisatge d’un paper buit i donar joc a la meva imaginació és un exercici únic i fascinant. I necessitat, perquè davant allò que t’envolta i allò amb què convius a vegades necessites escapar-te en un espai imaginari, sensorial, l’espai on la paraula i la imaginació es sedueixen i creen un món molt més seductor i apassionant.

Escric també per militància. Per militància a una llengua i a una cultura. Si fem una reflexió acurada sobre l’estat en què es troba la nostra parla i les nostres lletres, tot i passada l’eufòria de Sant Jordi, no és per llançar coets. I qualsevol aportació, per petita que sigui, és molt important en aquesta tasca de supervivència. Hi ha moltes persones que critiquen l’abundància excesiva de premis literaris. Penso que encara n’hi haurien d’haver més. Els premis no només són una injecció de gratificació personal, i amb una mica de sort econòmica, sinó que impulsen la creació, t’empenyen a seguir en el camí i anar més enllà, si és possible.
Estem en una situació de sequera. La nostra llengua i les nostres lletres són com un embassament amb un nivell d’aigua mitjà. I aquí no valen els transvessaments. Ja que tant si aquests transvessaments venen del sud com del nord, es convertirien en desbordaments i amb el certificat de defunció de les nostres lletres. Possiblement he aportat un polsim de sorra, potser aconseguiré aportar una galleda plena i qui sap si algun dia un castell i tot. Però sempre amb la il·lusió i el comprimís de que la platja de la llengua i les lletres catalanes no quedi mai deserta.

Moltes gràcies

dissabte, 26 / abril / 2008

Presentació a Manlleu


divendres, 18 / abril / 2008

Torna l'Àngel Colom?


Primer de tot, crec que és el meu deure i és de rebut que us confessi un secret: el meu interès i passió per la política es despertà en gran mesura amb la figura d’Àngel Colom, l’aleshores Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya. Són records que plovisquegen en la retina de la memòria, com postals oblidades en la pols d’una caixa segellada, que un dia per tafaneria decideixes rememorar amb l’esguard nostàlgic de la tendresa.
Em recordo adolescent, seduït per la força i l’impuls de la retòrica d’un missatge, una vocació que naixia amb determinació i que s’emmirallava en un líder entusiasta.

Això tenia l’Àngel. Una capacitat desbordant de conquesta, de seguiment del trajecte que dibuixava el seu discurs. Era i segueixo essent independentista potser en part per la virtut d’un personatge, per l’amor a un país i per la fermesa en el meu capteniment per la llibertat, per a totes les llibertats.
Colom era un pastor d’ideals, un sacerdot d’una ermita que aspirava predicar en una catedral solemne. Molt d’eco, i poc feligrès( recordeu la Marxa per a la Independència?).

Tanmateix haig de confessar una altra veritat: vaig ser el primer en sentir-me decebut per unes formes que bordejaven l’autoritarisme i el culte excessiu a la personalitat. El primer a llançar-me a bordar davant el binomi Colom-Rahola i a fer-li el salt amb el tango Carod-Puigcercós.
Amb la distància i la maduresa del temps, però, crec que he dilucidat amb la seva mesura la tasca que va realitzar l’Àngel, sobretot en l’aglutinament de l’independentisme català, tradicionalment molt fragmentat, i en l’impuls inqüestionable del projecte en l’escenari polític i institucional català.

Després d’un trencament i una escissió traumàtiques a ERC va llançar-se en la seva aventura personal fracassada amb el PI (Partit per la Independència) i el seu posterior ingrés a CDC (Convergència Democràtica de Catalunya). L’esperit d’una au triplement alada es va desplomar i es va engabiar en una força política ni d’esquerres ni encara menys independentista. Com era possible que un home amb la seva trajectòria personal, amb el seu discurs captivador pogués haver deixat al niu de l’oblit tota aquella verbalitat i convicció apassionada?

En els seus 5 anys de desterrament al Marroc l’Àngel ha realitzat una tasca excel·lent, com a càrrec de confiança del Govern, fins que el PSC, i no pas Esquerra com alguns han apuntat, va defenestrar-lo i va tancar l’Oficina de la Generalitat a Casablanca.

I ara ha tornat. I l’Artur Mas el vol integrar com a figura important de la Casa Gran del Catalanisme, així com per establir ponts de diàleg fa molt de temps trencats entre les dues grans forces nacionalistes. Puigcercós, de qui asseguren que va liderar la conxorxa per foragitar-lo d’ERC, també el visità a Casablanca per tal de traçar una reconciliació qui sap si interessada. I també Benach, el president del Parlament, ha dinat amb Colom. I diuen que Carod no trigarà en encaixar-li la mà, i potser fins i tot cau una abraçada afectuosa.

Després d’haver-lo llançat a la cendra de la llar de foc política, què porta a totes les forces i líders nacionalistes a reunir-se amb ell i obrir-li el cor per refer una separació que fingeix ser dolorosa?
Doncs que l’Àngel Colom i Colom va cometre errors, alguns injustificables, però en aquest país petit tenim poques personalitats amb la capacitat oratòria i de lideratge com ha demostrat tenir ell.
Doncs d’aquí a un temps potser hauré de confessar un tercer secret: un apassionament, un junts de nou per primer cop amb una figura indiscutible. L’amor d’infància que apareix ja d’adult i t’enamora com el primer dia.

Àlex Garrido Serra

dimarts, 26 / febrer / 2008

Debat????


Decebut. Estic enormement decebut amb el debat d’ahir a la nit entre els dos principals candidats a la presidència del govern de l’Estat espanyol. S’havia creat una enorme expectació mediàtica i la veritat és que les expectatives van quedar de bon principi lamentablement frustrades.
La posada en escena, encorsetada i rígida, ja ens donà un primer indici de com anirien els trets. I de trets pocs, poquíssims, repetitius i desgastats. Els candidats, a les antípodes, a la taula i en el dibuix ideològic. Campo Vidal, amb una introducció carregosa i inerme, va posar les primeres notes d’una sinfonia decadent, amb un tempo andante non tropo, amb una final de bis, de torna-la a tocar Sam.


En cap cas em va semblar un debat. Un cara a cara justet ( a on carall mirava en Rajoy? I les celles d’en Zapatero, eren postisses?), on els candidats defugien de l’interpel·lació directe, de la discussió creativa i del diàleg obert. Rajoy, que si ETA, que si l’Estat esclatava en bocins amb l’Estatut. Zapatero, que si les reformes socials, que si l’economia. Un cos a cos de sords, amb embranzides mesurades. En fi, una pantonimia electoral només apte pels incondicionals, per la troupe de hooligans, ja siguin boixosnois, frentesatlèticos, ultrasurs o brigadistasblanquiazules. Un debate sobre el estado de la nación, III part, però idèntic als ja viscuts al llarg de la legislatura. Això sí, amb tota la pompa televisiva i mig Estat paralitzat per no sentir cap proposta interessant i definitiva. Ni una!!

Els quinze dies electorals no s’han establert perquè els candidats exposin les seves propostes, el seu model d’Estat, els seus pilars d’edificació? Doncs ahir res més lluny que això. Només uns dards enverinats de les cendres de l’11M i de les tardes de cafè, havà i copets a l’esquena entre el govern i ETA. Això és el que va aportar el cara a cara (reitero que no debat).
Qui va guanyar? Doncs evidentment que ningú. Van perdre tots dos, i amb ells es va esfondrar una mica més la poca runa que queda del lideratge polític que impera en les Espanyes de fa ja més d’un llustre.

Almenys aquí, a Catalunya, ens queda el consol que tenim més jugadors al terreny de joc. Cap Messi, però. I el que és pitjor, cap Ronaldinho.

diumenge, 17 / febrer / 2008

Expiació

Porto la mudesa del captard
carregada a les espatlles.
És la feixuguesa inevitable
del deixament més covard.

Incapaç de resoldre les esperances,
he petjat un oasi infernal
d'elixirs il·lúcids i dubtes,
talment com l'airejol que guspireja banal.

Dubto que l'expiació em custodi,
ni que sigui amb contorsió tremolenca.
Així esperaré la dilució inevitable, només així;

Amb la tendresa convertida en cendra fumejant,
vessant disculpes d'embriac irremeiable.
I l'aurèola d'un desig sincer alhora que distant...

dimarts, 29 / gener / 2008

Una canya i una tapeta d’il•legalitzacions


Ara sí. Ara ja sabem que EHAK i ANB formen part de l’entorn de l’esquerra abertzale. Ara ja podem afirmar que són marques blanques de Batasuna. Permeteu que us digui que no teniu vergonya. Si si, és a vosaltres, senyor Fernández Bermejo i senyor Pérez Rubalcaba

En cap sistema democràtic ben assentat i madur pot ésser concebible esgrimir raons tan barroeres i oportunistes per deixar fora del joc polític a unes idees, per molt repugnants i incomprensibles que puguin resultar a la cuirassa nacional-unitària del centre de poder capital. La violència, sigui quin sigui el seu fi, és intolerable, condemnable i ha de ser perseguida. Ara bé, el silenci i la negació de condemna, per molt expressiva que sigui, no pot passar mai per la daga del procés judicial. El delicte només recau sobre qui exerceix la violència, no sobre qui en gira els ulls i es tapa la boca.

En quin carall d’Estat vivim que il·legalitzar partits polítics, que atemptar contra el dret inherent democràtic de la lliure associació i de les llibertats col·lectives, omple les urnes de simpatia i genera uns rèdits electorals tan escandalosos?
Com es pot mastegar -i no ennuegar-se- aquesta manipulació democràtica i jurídica condicionada a les buferades del vent mediàtic de sondejos i enquestes i del cabdal de la marea de la hipocresia?

Al bar de la Moncloa, l’oferta de temporada és una canya i una tapeta d’il·legalitzacions, i l’Audiència Nacional i el Fiscal General de l'Estat no fan el lleig, no fos cas es quedessin amb set i gana. Que si s’omplen massa la boca amb la coherència de la separació de poders i d’independència judicial hi ha perill de diarrea constitucional.

Les intel·ligències grans discuteixen les idees; les intel·ligències mitjanes, els successos; i les petites, les persones. Il·legalitzem EHAK i ANB perquè els seus militants tenen connexions, encontres (no sabem si polítics, familiars, sexuals…) amb membres de Batasuna. Bermejo i Rubalcaba, no teniu vergonya!