El dia més important de la meva vida, és fruït quasi d’un joc literari, diria jo. Amb les proporcions que el format del premi em permetia, vaig intentar dibuixar un teixit argumental que anés conduint al lector cap a un final evident. Una evidència que porgressivament es va fent més clara. Tot això per tal que el lector es trobi amb una sorpresa com a desenllaç.
Es tracta d’un dia, d’un dia molt important, el més important de la vida, amb flashos retrospectius a altres dies memorables del personatge. Tot amanitzat amb una gran dosi d’ironia. L’ironia és un element essencial d’aquesta obra, arribant fins i tot a ridiculitzar aquells moments de la vida personal que la societat tradicionalment dota d’un valor i d’una importancia cabdal, i al meu parer desmesurada. En el text es denota el meu punt innerent de rebeldia, i de disconformitat amb certs valors i cànons socials.
I tot i que le personatge és de ficció, com també ho és la història, m’hi sento un tant identificat. Tenim certs punts en comú. De fet, alguns molt bons amics que em coneixen, m’han comentat que per ells el final no ha estat tan inesperat com jo pretenia que fos.
Em vaig presentar al premi literari, tot i que inicialment, malgrat conèixer-lo, no en tenia la intenció. Haig d’agrair a l’Anna Mas, que treballa a l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Granollers, que em donés l’empenta per fer-ho. No ho sé, potser com que treballa a Cultura, que és qui organitza el premi, potser li hauria d’agrair alguna cosa més. Tot i que ella m’ha confessat que no va tenir res a veure amb la decisió del jurat.
Ser seleccionat amb un Certamen d’aquestes característiques i veure la teva obra publicada és un plaer i una satisfacció majúscules. Com, també és una enorme satisfacció poder-lo presentar davant de tanta gent coneguda i que aprecies. Això potser fins i tot és més plaent que el premi en si mateix.
Escric per passió i moltes vegades per necessitat. És un hàbit adquirit de fa molts anys, i que tot i que ho faig amb intermitència, amb llargues pauses i silencis, no l’he abandonat mai. Per mi, endinsar-me en el paisatge d’un paper buit i donar joc a la meva imaginació és un exercici únic i fascinant. I necessitat, perquè davant allò que t’envolta i allò amb què convius a vegades necessites escapar-te en un espai imaginari, sensorial, l’espai on la paraula i la imaginació es sedueixen i creen un món molt més seductor i apassionant.
Escric també per militància. Per militància a una llengua i a una cultura. Si fem una reflexió acurada sobre l’estat en què es troba la nostra parla i les nostres lletres, tot i passada l’eufòria de Sant Jordi, no és per llançar coets. I qualsevol aportació, per petita que sigui, és molt important en aquesta tasca de supervivència. Hi ha moltes persones que critiquen l’abundància excesiva de premis literaris. Penso que encara n’hi haurien d’haver més. Els premis no només són una injecció de gratificació personal, i amb una mica de sort econòmica, sinó que impulsen la creació, t’empenyen a seguir en el camí i anar més enllà, si és possible.
Estem en una situació de sequera. La nostra llengua i les nostres lletres són com un embassament amb un nivell d’aigua mitjà. I aquí no valen els transvessaments. Ja que tant si aquests transvessaments venen del sud com del nord, es convertirien en desbordaments i amb el certificat de defunció de les nostres lletres. Possiblement he aportat un polsim de sorra, potser aconseguiré aportar una galleda plena i qui sap si algun dia un castell i tot. Però sempre amb la il·lusió i el comprimís de que la platja de la llengua i les lletres catalanes no quedi mai deserta.
Moltes gràcies
