La Palmavera, presentació oficial

La Palmavera

Fa exactament un any vaig escriure en aquest bloc un text sota el nom “Un Somni fet realitat”. I escriure la novel·la a l'Alguer va ser, sense cap mena de dubte, una satisfacció personal i una il·lsió plasmada en les pàgines escrites. Avui, però, aquest somni és una mica més real, més palpable i segurament-esperem que així sigui-més públic. Comença una aventura tan emocionant com el procés de creació, però els resultats de la qual ja no depenen de la imaginació, del joc amb les paraules ni de la passió per omplir un espai desert. Ara us toca a vosaltres dictar sentència i bastir la vertadera comunió del llenguatge i del que aquest transmet; les històries no tenen sentit sense ningú que les llegeixi. Els que escrivim no som sense vosaltres. Espero que m'acompanyeu en aquest darrer tram de l'aventura i que aquesta acabi essent el que realment ha nascut per ser: la nostra aventura.

Un setembre qualsevol de capvespres

Assegut al cim d'aquest serral endormiscat

et traço en el tripijoc dels meus dubtes;

perquè dus l'uniforme del captard polsós

si tens la mirada de primavera?

Et parlo a tu, poble meu de quimeres deturades,

de gestos nus de trascendència.

Redimeix-te de la teva servitut complaent,

doncs et queda encara batec i causa.

Deixa aquest viarany de deus esgotades,

de conreus ja malbaratats,

i allibera't a l'atzar d'un setembre qualsevol de capvespres.

Pren la forqueta i el bastó.

I sigues tu, com a tu t'agrada;

sols tu i res més que tu.

A un Somni

El somni truca a les portes dels meus ulls,

i aquestes se senten pesades. El somni toca

la meva boca, i aquesta es queda entreoberta.

Friedrich Nietzche

Com calma que acreix el sot feréstec,

i l'aire que torna el matí,

esdevé el meu Somni; manyac,

però imòbil i mesquí.

Ara tu jugues amb mi,

convertint-me en el teu titellot nocturn.

Ni m'emprens ni m'expulses,

sols em retens amb la teva insistència

d'ençà del diluvi diürn.

I en un conjur d'alès i beuratges

em desplomaré com el dolç nàufreg

que oreja al vent amb les palmes castigades.

Així farem l'amor com si mai haguéssim estat

amants; pell fosca, rostre desgastat.

No seré avar -em pots creure-

tan sols un xic esquerp

per contraure'm del teu estat botxí

i fingir que posseixo el compàs que ja es perd.

No n'ets, com jo en sóc,

d'astre desdibuixat.

Altrament has ja fecundat

matins de companyia i fortors?

Somni restes quan em desvetllo,

somni no ets quan jo de tu no en sóc.

Un Somni fet realitat

Tot va començar el març de 2004. Vaig agafar un vol de baix cost i em vaig plantar a l’Alguer. En coneixia ben poc de la ciutat, però haig de reconèixer que va ser un amor a primera vista. Una nit, passejant per la Muralla del Carme vaig tenir un pressentiment; l’Alguer algun dia seria l’escenari d’una novel·la.
Aquests dos darrers anys han estat els de més creativitat i impuls literari que jo recordi a la meva vida. Molts factors hi han confluït; ser guardonat en diversos premis, un estat constant de frenesí imaginatiu, i sobretot certes persones que han cregut en mi i m’han donat la força necessària per no afluixar el meu ritme creatiu.
Tenia un dibuix del que podia ser la trama de la novel·la, però fins que no vam arribar aquest estiu de nou a l’Alguer i vaig començar a interioritzar la ciutat, i sobretot els seus costums, tradicions i la seva gent, no va sorgir l’embrió de la història. Un captard, assegut en unes roques de la platja, mentre el cel trencava el blau i es convertia en un gris cendra, que alhora es diluïa en el mateix albí que l’aigua del mar, vaig pintar mentalment tota l’aquarel·la de l’obra, davant la Badia del Corall, amb el Cap de Caça i les Grutes de Neptú picant-me l’ullet en un gest de complicitat. Va ser com un esclat d’imatges on tot els personatges prenien sentit i deixaven escrit el seu desenllaç.
Vam començar la recerca, la documentació, les entrevistes. Vam viure la ciutat des de les mateixes artèries vitals. Només faltava, doncs, la tasca fascinant de posar sobre el paper tot allò que ja havia dilucidat.
Han estat uns mesos de treball intens, però amb la recompensa de la satisfacció pel resultat. Si em permeteu, ni tan sols faré públic encara el títol de la novel·la. Ara li toca a ella marcar el seu camí. I sobretot us tocarà als lectors potencials dictar-ne sentència. Aquest llibre és früit d’una il·lusió i d’una passió, i quan escrius amb aquests ingredients, tot és possible, fins i tot els imposibles. Almenys sempre em quedarà el regust d’una conquesta; la d’un somni fet realitat.

Trencar el Silenci

Avui, per una estranya combinació de casualitats, m'he retrobat amb una cançó que forma part d'aquella nostàlgia a la qual per necessitat recorrem alguna que altra vegada. No estic segur de si el meu estat intern m'empenyia a navegar per vells records, o simplement he obeït a un impuls mecànic d'autosupervivència personal. Què seria de nosaltres sense aquell passat idolatrat que perfuma el present sempre insípid? El cas és que he escoltat "Trencar el Silenci", dels amics també nostàlgics dels Wildside, i he pensat que ja era hora que em posés davant l'ordinador i escrivís encara que fossin unes breus línees en el menystingut bloc. I no és que hagi passat una temporada sense exercir la meva passió literària. Al contrari, en aquests darrers mesos, potser seria més precís dir-ne setmanes, he treballat de valent. Ho he fet amb una passió renovada, quasibé d'adolescent enamorat que solfeja versos a un amor impossible. Ep! No us equivoqueu. No n'estic pas d'enamorat. Almenys no en el sentit convencional de la paraula. He estat a l'Alguer i he viscut uns dies intensos que segurament, i espero que així sigui, seran dels més importants i valuosos de la meva vida. Per molts motius, però sobretot perquè feia temps que no estava tan convençut de la meva feina i perquè feia encara més temps que no era tan feliç. I qui no viu en un èxtasi de felicitat quan es troba en un lloc encantador, on conflueixen un seguit de corrents motrius que generen tot un espai d'il·luminació vital? He conegut a persones extraordinàries. I entenc per extraordinària una persona que sense fer soroll i sense aixecar la veu té un dipòsit de saviesa que transmet amb humilitat i entusiasme. Persones que s'emocionen per una paraula compartida, per un fil d'identitat, per un vers reconegut. I sobretot, per un somriure d'agraïment. Espero que tot plegat sigui el gèrmen d'una aventura màgica, que entreveig fascinant. Intentaré poder compartir-la amb tots aquells qui, com els amics algueresos, també es commouen per una paraula, i per un somriure. En tot cas, escoltaré "Trencar el Silenci" més sovint i així poder-nos retrobar en aquesta pàgina. Com deien els amics Wildside "No et pensis pas que ploraré, no sóc res si tu no hi ets"

http://www.youtube.com/watch?v=t1opm0B1B9E

La Roda de la Incomprensió

Endebades busques tangibles on tot és massa obscur per comprendre. T’adones que la derrota està al caure, però encara et queden uns darrers espasmes de resistència trencadissa. Massa fràgil, massa insegura. A vegades tens la temptació de projectar un crit definitiu, però el camí de la cova segellada a l’edèn descobert és un barranc de falses clarianes, de precipicis traidors. El crit es desglaça en un pou de silenci enterrat.
T’aixeques, amb el cos tendre, però el desig gastat; i calles. Callar és el gran osasi dels perdedors. Com la pluja fina, que esquerda, però no mulla. Callem per la por a la llum que descobreix, per la por a la incertesa del judici terminal.

Endebades busques raons on la incomprensió abriga el misteri. I prefereixes això, que el misteri faci el seu recorregut sense obstacles ni desordres. Com una roda que llisca per l’asfalt sense deixar rastre. I callles, sense més ni menys, escopint buidors; perquè callar et deixa orfe de compromisos.
I buit de veritats.